mmmmmmmm

weeee

...

L’home del paraigua

L’home del paraigua

Us explicaré una cosa molt graciosa que ens va passar a ma mare i a mi ahir al vespre. Jo tinc dotze anys i la mare en té trenta-quatre, però ja sóc gairebé tan alta com ella.
Ahir a la tarda, la mare em va portar a Londres perquè em visités el dentista. Em va trobar una càries, al queixal del fons, i me’l va empastar sense fer-me gaire mal. Després vam anar a una cafeteria. Jo vaig prendre un banana split i la mare un cafè. Quan ens vam aixecar per marxar, ja devien ser les sis.
Quan vam sortir de la cafeteria havia començat a ploure.
–Hem d’agafar un taxi –va dir la mare. Portàvem unes jaquetes i uns barrets normals, i plovia bastant fort.
–Per què no tornem a la cafeteria i esperem que pari de ploure? –vaig dir. Volia un altre banana split d’aquells. Eren boníssims.
–No pararà –va dir la mare–. Hem d’anar cap a casa.
Estàvem dretes a la vorera, sota la pluja, buscant un taxi. En passaven molts però tots portaven passatgers.
–M’agradaria que tinguéssim un cotxe amb xofer –va dir la mare.
En aquell moment, un home es va apropar cap a nosaltres. Era baixet i bastant vell, d’uns setanta anys o més. Es va treure el barret educadament i va dir a la mare:
–Disculpi’m, espero que em disculpi...
Tenia un bigoti blanc i fi, i unes celles blanques i espesses, i una cara rosada i arrugada. Es protegia sota un paraigua que sostenia amunt, molt per sobre del cap.
–Sí? –va respondre la mare, freda i distant.
–Em preguntava si li podria demanar un petit favor –va dir. –Només és un petit favor.
Vaig veure que la mare se’l mirava amb desconfiança. És una persona molt desconfiada, ma mare. Ho és especialment amb dues coses: els desconeguts i els ous durs. Quan talla la part de dalt d’un ou dur, el fureteja amb la cullereta com si esperés trobar-hi un ratolí o alguna cosa semblant. Amb els desconeguts, té una regla d’or que diu: “Com més amable sembli, més n’has de desconfiar”. I aquest home vell i baixet era particularment amable. Era educat. Ben parlat. Anava mudat. Era tot un senyor. Sabia que era tot un senyor per les sabates que portava. “Sempre identificaràs un senyor de debò per les sabates que porta” era una altra de les màximes preferides de la mare. I aquest home portava unes sabates marrons molt boniques.
–La veritat és que –deia l’home– m’he posat en un petit embolic. Necessito ajuda. No gaire, li asseguro. No és gairebé res, en realitat, però ho necessito. Com bé sap, senyora, la gent gran com jo, de vegades ens tornem tan despistats...
La mare tenia el cap aixecat, mirant cap a terra en direcció a l’home, a través de tota la longitud del seu nas. És terrible, aquesta mirada de gel de la mare. Qui la rep queda totalment abatut. Un cop, vaig veure la directora de la meva escola que tartamudejava i reia com una idiota, quan la mare li va fer una mirada vil d’aquestes. Però l’home baixet, plantat a la vorera amb el paraigua per sobre el cap no es va immutar. Va somriure amablement i va dir:
–Espero que no pensi, senyora, que tinc per costum d’aturar dones pel carrer per explicar-los els meus problemes.
–Això espero –va dir la mare.
Em feia sentir malament la seva sequedat. Li hagués dit: “Vinga mama, per la mort de déu, és un home molt i molt vell, i és agradable i educat, i s’ha posat en algun d’embolic, no siguis tan dura amb ell”. Però no li vaig dir res.
L’home baixet s’anava passant el paraigua d’una mà a l’altra:
–Mai no l’havia oblidat abans –va dir-nos.
–Què no havia oblidat mai abans? –preguntà la mare severament.
–La cartera –va dir–. Me la dec haver deixat a l’altra jaqueta. Quina cosa més estúpida, no?
–M’està demanant diners? –va dir la mare.
–Verge santíssima, no! –va cridar– Valga’m déu si ho fes!
–Aleshores, què m’està demanant? –va dir ma mare– Afanyi’s, que ens estem quedant xopes aquí dretes.
–Ja ho sé, –va dir– i és per això que li ofereixo el meu paraigua per protegir-vos; i perquè us el quedeu només... només cal...
–Només cal, què? –va dir la mare.
–Només cal que em doni una lliura a canvi per pagar el taxi que em porti a casa.
La mare encara desconfiava:
–Si no tenia diners de bon principi, –va dir-li– com ha arribat fins aquí?
–Caminant –va respondre–. Cada dia faig una bona caminada i després agafo un taxi fins a casa. Ho faig cada dia de l’any.
–I per què no torna a peu cap a casa avui? –va preguntar ma mare.
–Ja m’agradaria prou, –va dir– i tant que m’agradaria. Però no crec pas que pogués amb aquestes estúpides cames velles que tinc. Ja he anat massa lluny.
La mare estava dreta mossegant-se el llavi inferior. Començava a abaixar la guàrdia, ho notava. I la idea de tenir un paraigua per aixoplugar-se li devia semblar un bon tracte.
–És un paraigua ben bonic –va dir l’home baixet.
–Ja ho sé –va dir ma mare.
–És de seda –va dir.
–Ja ho veig.
–Aleshores, per què no se’l queda, senyora? –va dir l’home– Em va costar més de vint lliures, li prometo. Però això no té tanta importància com poder arribar a casa i deixar descansar aquestes cames velles que tinc.
Vaig veure les mans de la mare que buscaven la tanca del seu moneder. Va veure que la mirava. En aquell moment li estava fent la meva pròpia mirada de gel i ella sabia exactament què li estava dient: “Ara escolta’m, mama”, li deia, “no pots aprofitar-te d’aquesta manera d’un home vell i cansat. És molt lleig, això que estàs fent”. La mare es va aturar i va tornar a mirar-me. Després va dir-li:
–No crec que estigui bé que m’emporti el seu paraigua de seda, que li ha costat vint lliures. Crec que faré millor donant-li el que val el taxi i ho donem per acabat.
–No, no, no! –cridà– Aquesta no és la qüestió! Ni ho somniï! De cap manera! No penso acceptar diners seus així! Agafi el paraigua, estimada senyora, i resguardi’s de la pluja!
La mare em va mirar de costat, triomfant. “Ho veus?” m’estava dient, “No tens raó, ell vol que me’l quedi”.
Va buscar al seu moneder i va treure’n un bitllet d’un lliura i va allargar-lo cap a l’home baixet. Ell va agafar-lo i va donar-li el paraigua. Es va embutxacar la lliura, es va treure el barret, va fer una reverència ràpida i va dir:
–Gràcies senyora, gràcies.
Es va esfumar.
–Vine aquí sota o et mullaràs, bonica –va dir-me la mare–. Has vist, quina sort? No havia tingut mai cap paraigua de seda. No me l’hagués pogut pas permetre.
–Per què eres tan desagradable amb ell al principi? –vaig preguntar-li.
–Em volia assegurar que no fos un estafador –va dir–. I ho he fet. Era tot un senyor. Estic molt contenta d’haver-lo pogut ajudar.
–Sí, mama. –vaig dir.
–Un senyor de debò, –va continuar– i ric, també; sinó no tindria un paraigua de seda. No em sorprendria gens que tingués un títol nobiliari. Sir Hary Goldsworthy o alguna cosa per l’estil.
–Sí, mama.
–Això t’hauria de servir de lliçó –anava dient–. No precipitis mai les coses. Pren-te el temps que calgui a l’hora d’analitzar les persones. Així, no t’equivocaràs mai.
–Mira-te’l –vaig dir– guaita.
–On?
–Allà. Està travessant el carrer. Ostres, mare, quina pressa que té.
Vèiem com l’home baixet esquivava àgilment el trànsit per aquí i per allà. Quan va arribar a l’altre costat del carrer, va girar a l’esquerra caminant molt de pressa.
PROU!!!!!
–Jo no el veig gaire cansat; a tu què et sembla mama?
No em va contestar.
–I tampoc sembla que busqui cap taxi –vaig dir.
La mare estava palplantada mirant l’home baixet a l’altra banda del carrer. El véiem perfectament. Tenia moltíssima pressa. S’afanyava per la vorera, esquivant els altres peatons i movent els braços com un soldat en marxa.
–Està tramant alguna cosa –va dir la mare, amb cara sorpresa.
–Però què?
–No ho sé pas –contestà bruscament–. Però ho esbrinaré. Vine amb mi.
Em va agafar pel braç i vam travessar el carrer. Després vam girar a l’esquerra.
–Que el veus? – em va preguntar.
–Sí. És allà. Està girant a la dreta i baixa per l’altre carrer.
Vam arribar a la cantonada i vam girar a la dreta. L’home baixet estava uns quatre-cents metres més lluny que nosaltres. S’escapolia com un conill i havíem de caminar molt de pressa per agafar-lo. Ara ja plovia a bots i barrals i podia veure com li gotejava l’aigua del barret a les espatlles. Però nosaltres estàvem la mar de bé i ben seques sota el nostre fantàstic paraigua de seda.
–Quina una se’n deu estar empescant? –va dir la mare.
–Què passarà si es gira i ens veu? –li vaig preguntar.
–M’és igual si ho fa –va dir ma mare–. Ens ha enganyat. Ens ha dit que estava tan cansat que no podia caminar més, i ara mira, com corre! És un mentider descarat! Un pocavergonya!
–O sigui que ja no és tot un senyor? –vaig preguntar.
–Que callis! –va dir-me.
Al següent pas de vianants, l’home baixet va tornar a girar a la dreta.
Després va girar a l’esquerra.
Després a la dreta.
–No penso abandonar ara –va dir la mare.
–Ha desaparegut! –vaig cridar– On ha anat?
–Ha entrat en aquella porta –va dir la mare–. L’he vist! En aquella casa! Verge santa, és un pub!
Era un pub. A la façana hi havia unes lletres grans que deien: EL LLEÓ ROIG.
–No entraràs pas, no, mama?
–No –va dir–. L’observarem des de fora.
Hi havia una finestra enorme que ocupava tota la paret de la façana del pub i, encara que a dins estava ple de baf, podíem veure-hi molt bé si ens hi apropàvem.
Estàvem plantades, arrupides davant la finestra del pub. Li agafava fort el braç a la mare. Les gotes de la pluja picaven contra el paraigua i feien molt de soroll.
–Ja el veig –vaig dir–, és allà.
La sala on el buscàvem era plena de gent i de fum de tabac, i el nostre home estava al bell mig de tot aquest rebombori. Anava sense barret ni jaqueta, i s’acostava lentament cap a la barra a través de la multitut. Quan va arribar-hi, va repenjar les mans sobre la barra i va parlar amb el cambrer. Vaig veure que movia els llavis demanant-li alguna cosa. El cambrer es va apartar uns segons i va tornar amb un got més aviat petit ple fins dalt d’un líquid marró clar. L’home baixet va deixar un bitllet d’una lliura sobre la barra.
–És la meva lliura! –va murmurar la mare–. Osti, tu, quina barra!
–Què hi ha al got? –vaig preguntar.
–Whisky –va dir la mare–. Whisky sol.
El cambrer no va tornar-li res de canvi de la lliura.
–Això deu ser un whisky triple –va dir la mare.
–Què vol dir triple? –vaig preguntar.
–Tres vegades la mesura normal –va contestar.
L’home baixet va agafar el got i se’l va acostar als llavis. Va inclinar-lo suaument. Després el va inclinar més... i més... i més.... i en un tres i no res s’havia empassat tot el whisky d’un sol glop.
–Això sí que és un beure car!
–Quina bestiesa! –va dir la mare– Quines ganes de pagar una lliura per una cosa que t’acabes en un glop!
–Li ha costat més d’una lliura –vaig dir–. Li ha costat un paraigua de seda de vint lliures.
–Tens raó –va dir la mare–. Deu estar boig.
L’home baixet estava dret a la barra amb el got buit a la mà. Somreia i tenia com una mena d’aura de felicitat al voltant de la cara, rodona i rosada. Vaig veure com es llepava amb la llengua el bigoti blanc, com si busqués l’última gota d’aquell preuat whisky.
A poc a poc, es va anar allunyant de la barra i es dirigia a través de la multitut cap on havia penjat el barret i l’abric. Es va posar el barret. Es va posar l’abric. Aleshores, amb una calma i una naturalitat tan perfectes que no te’n podies adonar de cap manera, va agafar del penjador un dels molts paraigües molls que hi havia penjats, i se’n va anar.
–Ho has vist? –va xisclar la mare–. Has vist què ha fet?
–Xst! –vaig xiuxiuejar –Que surt!
Vam abaixar el paraigua perquè ens tapés la cara i vam guaitar des d’allà sota.
Havia sortit fora. Però no va mirar gens cap a nosaltres. Va obrir el paraigua nou, s’hi va posar a sota i va sortir disparat carrer avall, per on havia vingut.
–Així, és aquest el truc! –va dir la mare.
–Que guai! –vaig dir–. Quina passada!
El vam seguir fins al carrer principal on ens l’havíem trobat, i el vam observar com treballava: sense cap mena de problema canviava el paraigua nou per un altre bitllet d’una lliura. Aquest cop era amb un paio alt i prim que no tenia ni abric ni barret. Tan bon punt va fer l’intercanvi, el nostre home baixet va sortir escopetejat carrer avall i es va perdre entre la multitut, però aquest cop en direcció contrària.
–Que ho veus, que llest que és? –va dir la mare–. No va mai dos cops al mateix pub!
–Podria estar fent això tota la nit –vaig dir.
–Sí, –va dir la mare– i tant. Però estic segura que resa com un condemnat perquè plogui.